Si l’escriptor Delibes em va ensenyar a mirar, el còmic Fernán-Gómez, a escoltar.
Durant uns quants anys vaig tenir el privilegi d’estar prop d’ell i escoltar-lo.
Escoltar-lo, entre d’altres, la història de Fernanda López, “la rossa”, la seva besàvia, de qui va heretar el color de cabells i que era de Valdelaguna, un poble devora Chinchón, el meu. I la de Carolina Gómez, cosidora, l’àvia que va cuidar la seva infantesa com Natividad López, amb les seves feines, va cuidar la meva.
Intercanviàrem i compartírem coincidències en tantes altres històries.
Històries de supervivència, d’absències, pors, esperances, somnis: de llibertat, de “ser qualcú”, de ser, per què no?, Jackie Cooper, “el de L’illa del tresor”, i també “escriptor de novel·les de Salgari”.
Ferma, orgullosament resolta en la seva melangia, sonava la veu de Fernando en recordar aquells temps, en recordar-se.
Ecos de Baroja, Galdós, Barea… rondaven per aquella memòria.
També, a través de la de Fernando, se m’apareixien les veus de la seva àvia i de la meva, la llunyana de Carola, la seva mare, la de María, la criada analfabeta aficionada a la poesia, la de Florentina i el “joder qué piernas” del seu promès.
La veu del nin somiador, la del meritori amb el seu grapadet de castanyes seques a la butxaca, la del jove enamorat i amb pressa, amb molta pressa…
Veus en una sola veu.
Confii que m’escolteu amb la mateixa o semblant emoció amb què jo l’escoltava a ell,
el nét de la cosidora,
el fill de la còmica.
José Sacristán
Durada aproximada: 90 minuts
