Dirigit per María Pagés i El Arbi El Harti, Paraíso de los negros és una coreografia flamenca que pren com a saba pròpia l’essència de Poeta en Nueva York de Federico García Lorca i la novel·la del mateix títol de Carl Van Vechten.
La negritud és aquí un eco semànticament còmplice on ressonen els mateixos i eterns conflictes que tenen la Humanitat segrestada per la seva pròpia naturalesa asimètrica.
Paraíso de los negros és una obra sobre la recerca perpètua de la felicitat. Explora els límits i les limitacions humanes que, prenent l’aparença de diversos rostres, embruten i contaminen el camí del dret al desig; ausculta les figures i les aparences, sempre líquides i inassolibles, que esfonen l’alè del lliure albir i dialoga amb les barreres que s’imposen com una guillotina sobre el coll de les utopies o com imatges, pensaments i sentiments que s’aixequen com muralles incontenibles per invisibilitzar l’Altres.
L’Altres com a extensió del desig i no com a enemic. Aquí, el principi lorquià de llibertat és un ocell atrapat en una branqueta untada de pega.
Paraíso de los negros és una obra flamenca construïda al voltant d’una coreografia, una música, un cante, una il·luminació, una escenografia, un vestuari i un relat dramatúrgic que narra la tensió generada pels límits, les limitacions, les fronteres i les amenaces i acorralaments reals i simbòlics, i la seva conseqüent violència sobre la consciència humana.
El ritme de l’obra cerca la calma de l’equilibri de la casa comuna desitjada. Però s’inspira en l’arítmia, les anomalies, el desordre i l’asimetria que generen l’angoixa existencial que ens condueix a reivindicar la vida i la convivència com els nostres drets fonamentals inviolables.
Paraíso de los negros és una catifa beduina ideada per velles sàvies. Els components ètics i estètics que l’estructuren estan filats per una connivència semàntica i emocional orgànica. Aquesta complicitat profunda teixeix els seus principis i les simbologies que li serveixen de base, cercant sempre la desitjada conciliació del 1.
